Atman No Recordáren a la Mort 1. No recordáren a la mort Ànimes corrien pels Mons Ànimes que vivien dins la carn Ànimes en forma d´homes Ànimes que moririen. Éssers que aparentaven Ànimes Ànimes que aparentaven Coneixement Cercles que aparentaven Coexistència Pobles que aparentaven Desenvolupament. Els Pobles Cantaren i Feren Fogueres Contaren Rondalles i Anaren a l´era Cuinaren les Bèsties que un dia Caçaren Begueren el Vi que amb Alegria Trepitjaren Celebraren els Anys de Permanència sobre la Terra s´agafaren les Mans i Ballaren Danses Antigues Miraren les Estrelles i en Feren Promeses Contents s’enamoraren i amb Passió s’entrellaçaren. Però Eres de Desastre Seguien a les Eres de Gloria Cataclismes en els seus Cors i Depressions dels seus Entorns Orgullosos i Cavalcadors les Bèsties ja no pogueren Dominar sobre Ànimes Desbocades Corregueren sense Destí per, sense Esperances, al Abisme anar a parar els Vincles Cregueren Eterns No Recordaren a la Mort! no Pensaren que Rere tota aquella Petita i Falsa Grandesa s´amagava la Crua i no menys Real Cara de la Mort els Joves de Mirada Eufòrica que Pensaren Tenir-ho tot a les Mans Veien que Algú s´emportava el seu Futur així com el Vent s’emporta les Llavors, Fruit del Buit i la Desesperació llurs ulls s´inundaren de Llàgrimes i sentiren la fredor de la Mort no més lluny que l´alè de la Matinada i volgueren tornar a la Infantesa quan la Innocència era fresca i nodrida i quan la agudesa del Dolor era tant llunyana com la pròpia Mort. Ànimes corrien pels Mons Ànimes que cregueren en la carn Ànimes en l´orgull dels homes Ànimes de no fàcil Retorn. Éssers que aparentaven Ànimes Ànimes llunyanes a Atman Cercles que es desferen en Egoisme Pobles que sucumbiren en Involució. 2. Oda al vent És clar que si fa Vent les Coses Canvien si el Vent pot moure... els Paratges que nosaltres Veiem si rera la Turmenta sempre Apareix la Calma si rera la Calma sempre Apareix l’eterna Devastació. El Vent Arrasa Pobles i Porta Llavors de Flor en Flor Vent Coneixedor de la Cara del Suïcidi Vent Guiador de Destins Ficticis de la Humanitat Vent Provocador de les més Furioses Respostes del Mar. Emporta´m! Així com ho fas amb l’últim Gra de Sorra! Desprèn-me d’aquest Molest Cos que no em deixa Volar! Alça´m i Empeny-me contra la Roca, la Roca més Àrdua! Destrossa aquesta Pell que no em deixa Lluitar! Diuen que tan sols estem de Camí diuen que s’ha de Viure i Lluitar diuen que mai No Recordàrem la Mort i també diuen que el Vent, l, Ànima ens guiarà. Digueu-me Quin és aquest Vent Guiador per que sense Cos, amb les seves Arrels em vull Entrellaçar i a la Fi, Deixar d´envejar els Ocells i poder Transcendir la Cara de la Terra amb una sola Tancada d´ulls. 3. Molt auspicios La Força, la Immensitat, l’Erudició i el Pes de la Maduresa en vers la Inquietud, la Ingenuïtat i la Velocitat del Fadrinatge. Un instint que corre per boscos buscant la seva certesa, contempla el cel i amb ambició recela dels paratges on pensava pertànyer, lluny de la discreció adoptada i amb fort sentiment de venjança temptant la pell i el verí d’una serp. Un camí que descobrim al anar però que no reconeixem al tornar, ai si la negra nit de les bruixes ens captivés dins el bosc! desafiament a la igualtat i improvació de la capacitat, Molt Auspiciós és qui camina sense voler arribar. Un home sol endinsat en els seus pensaments els records de fadrinatge li fereixen l’ànima agònica l´eufòria passatgera d´altres dies desaparegué i la terrible soledat esberla els dies d’un home sol. T’has deixat encenalls de la vida pel camí si no els entrellacessis desapareixeries en la precarietat dels homes, tan sols en una lluita pots fixar els ulls del teu cor i d´aquesta lluita només en saps tu el nom. El triomf de la lluita és el brillar de la mirada, la negació de la condició te´n podria donar les armes, a tu que sóc jo, des de l´altar de la misèria, no deixis que el temps dels homes guanyi les teves antigues il•lusions, els pensaments es perden quan deixen l’interior dels homes, les il•lusions que et feren créixer són fàcils d’emmascarar, però amb la teva antiga veritat t´has de poder retrobar davant la Mort. 4. El pic de l'infern Desafiar la cara Nord, el gel ,el vent, la neu i el fred en l’avançada pel crestall, trobar-vos davant de vos mateix, el diable que vos vàreu crear! quan éreu més enllà, a prop de la vostra vida. Les passes s´escurcen quan el cor batega quan pugeu per roca escarpada quan tot l´aire no és prou per poder respirar la vostra terra és un paisatge de color ultraviolat en el que la vostra Mort no franqueja lluny quan us apropeu al Pic de l’Infern. Quan éreu al cim ja no Recordàreu la Mort de l’anada no en confiareu la tornada, un inici de final teméreu i esguardàreu. Confonguéreu la immensitat del vostre entorn amb la temptació de trepitjar el buit i néixer de veritat en la Foscor. Com volguéreu ser poeta quan la guerra us va destrossar les mans, quin sentiment haguéreu d’evocar quan no podíeu ni tant sols plorar. Com podríeu transmetre pensaments quan la vostra ànima fou dolorosament seca, quina fou aquella ventura, quin fou aquell coratge que us feu ambicionar de ser poeta. La mort us imaginàreu en forma d'agullós glaç la sang deixà d'envoltar el vostre cor les visions es desferen en la profunditat de l´abisme. El final que teméreu i ansiosament desitjàreu fou el millor dels vostres somriures, la millor de les vostres eufòries, les passes no necessitàreu per tornar tornar a no respirar tornar a no sentir mai més la carn. Els temps dels homes expirà per poder començar a volar durant tota l´Eternitat. 5. L'anyor dels xiprers Pols de guerra, fang amalgamat amb sang traïció o raó engany o coneixença impuls d’empunyadura d’acer instint intrèpid i assassí armes d’origen assassí cors envellits amb coratge d’acer Avançàrem forts pels boscos en busca de la proesa, del sentiment d’immortalitat érem nodrits cridàrem de valent abans de la lluita i els nostres robusts cossos vibraren Sabíem el nostre destí però no recordàrem a la Mort ni tan sols per poder tenir por la fita de les nostres passes era la recerca del triomf tan auspiciats estàvem a vèncer La Mort us acaronarà i els avets mai tornareu a veure per la vostra terra heu lluitat i amb les cendres us extingireu Olfacte desitjós de sang antagonista ferides joioses d’òxid, metall que arrisca a viure dins cossos morts espurnes de fusta que ceguen a cossos ferits Avançàrem forts pels boscos en busca de misèria, del sentiment de carnatge érem assabentats cridàrem amb horror abans de la lluita i els nostres desnerits cossos sense alè s’esgarrifaren sabíem el nostre destí i férem elogi a la mort tan sols per sofrir la desesperació la fita de les nostres passes fou la recerca del no averany tant condemnats estàvem a morir! La Mort us acaronarà i els xiprers mai tornareu a veure per la vostra terra heu lluitat i amb les cendres us extingireu, formareu part d’una nova terra, formareu part d’una nova història les vostres petjades, les vostres gotes de sang seran l’inici de la victòria només us cal un instant per emmirallar la vostra vida i trobar-vos davant la vostra imatge per descobrir que tot era un Miratge. 6. Sang de tardor Abans que arribi el hivern, quan els dies se senten envoltats de més nit quan a les fulles caduques se´ls acaba la virtut de desafiar a la gravetat quan les nits s´enfosqueixen i és com endinsar-se a la cova quan el vent portador de llavors ja només porta desesperació quan l´angoixa viu amb les nostres entranyes quan rera les últimes pluges obrim les portes al nostre hivern que si és el mateix que la terra ens dóna, el podrem desafiar. Si no ho fem així el fred ens consumirà si no Recordem a la Mort, ella aviat ens envoltarà d´una cova en fem una llar, d´un foc la força per respirar és el sentiment de tardor el que ens avisa a través de la pell. Els cants estivals ja no flueixen per les nostres venes si la recol·lecció no és bona de la foscor no en sortirem recollirem la dolça fruita del vi i en veurem els seus embogidors vapors encisadors buscarem l´escalfor dels cossos que un dia vàrem estimar farem plaer de la carn en forma de pretensiós amor excitats de desig transitori, encegats de passió reprimida sense saber-ho ens sotmetrem a la natura en plena procreació. Temps de passió i de poesia temps d´intent d’evolució meditar o procrear qui és procreador, no és creador la il·lusió d’una passió el desengany de la inspiració. És el final d’aquesta troba és l´última de les nostres paraules poder no veiem més solsticis poder és aquesta l´última estació. Mai volguérem estar entre vosaltres mai volguérem haver nascut de les misèries de la humanitat se’n nodreix la desesperació. Tant treballareu a l´estiu tant tindreu al hivern tanta rancúnia sentíreu pels altres tanta escalfor tindreu al hivern sempre sabrem on pertanyíem perquè nosaltres si Recordarem a la Mort. Com veure passar una nuvolada veiérem passar les nostres vides d´una antiga llegenda se’n fa una Cançó d´un gran paisatge se’n fa una gran Guerra d´un instant en fem Eternitats d´un plaer una Misèria.